Tanco una etapa

Avui he tancat una etapa de la meva vida. Així ho sento. Un titular: Canvi de rumb a la meva vida!

Aquests darrers anys han estat molt intensos, amb el kit kat de l’Arnau inclòs. Quan fa quatre anys em van venir a buscar, en un moment en què volia tornar a ser mare i no va poder ser, em van proposar dues coses: aprendre i passar-ho bé. El projecte era ambiciós, el repte molt gran. En el meu cas, posar en marxa un gabinet de premsa i comunicació, de lo que jo llavors no en sabia gaire, i que he pogut fer gràcies a l’ajuda de tots els que han estat al meu costat: la creació d’una imatge corporativa, el butlletí Comunica i la creació del web n’han estat els puntuals. Em sento especialment lligada al projecte del web, amb el qual he disfrutat molt. M’ha permès endinsar-me a la xarxa, que personalment m’agrada i que professionalment m’interessa. Em sap greu sentir una certa contradicció al fer balanç: em queda un cert regust perquè crec que m’ha faltat temps. Suposo que això ens ha passat una mica a tots. Em fa llàstima no poder continuar el projecte, espero que el que vingui darrera el faci tirar endavant, tindrà la sort de trobar unes eines i una manera de com fer-ho. I dóna per molt. A pesar de la resistència al canvi, el món avança.

Estic contenta: una de les coses més importants que he après (a part de l’ordre!) és que m’he de prendre les coses d’una altra manera. Amb calma, disfrutant del moment. Tinc la sensació d’haver viscut massa de pressa les coses, sempre escopetejada. Em sap greu que a vegades m’han perdut les formes, em surt la vena punkarra, no hi puc fer res.. La visió per dins de l’administració pública local m’ha defraudat, encara queda molt per avançar. Però em vull quedar amb lo positiu, que és molt. Hi ha hagut moments durs, és cert; moments d’impotència; moments de riure, plors, ràbia, reflexió; moments de tot. He de dir que m’he sentit part d’un gran equip de persones, professionals, autoexigents fins a extrems malaltissos, que han cregut en el que feien i que ho hem donat tot. Amb encerts i errors, com tothom. També és cert que hi ha hagut qui m’ha defraudat, però al final penso que qui no ha entrat a l’equip s’ho ha perdut. M’emporto grans moments. I grans amics amb els que seguim…

Al final només dir que tanquem una etapa. I com dèiem amb la Laura és un canviar però no perquè tot continui igual sinó per anar endavant, aprendre, ser un mateix… L’important és saber cap a on anem. El meu proper repte és educar els meus fills. Disfrutar dels moments que no es tornaran a repetir mai més. I també continuar fent allò que m’agrada, amb els meus. Les coses no passen perquè sí.

Una cançó que m’ha acompanyat cada dia els darrers temps al cotxe, One d’U2, jo també he viscut en aquesta etapa un creixement personal. One:

Seguim…

Tinc pendent escriure, ho sé… vull seguir, però el temps!! massa coses…

ORDRE, SISPLAU! PRIORITATS!

Continue reading

Seguint el fil del què deiem…

Avui faig un comentari que he llegit en premsa: “A tot el món, el passat mes de desembre 1.300 milions de persones es va connectar a internet (759 milions cada dia) mentre que els diaris van tenir 486 milions de lectors aquell mateix mes (només 89,5 milions cada dia). Les dades parlen per si soles, no?”. Un amic, company de feina, afegia que “Cada dia moren 24.000 persones de fam. Un 75% són infants de menys de 5 anys. Aquestes dades també parlen per si soles. Però tenen menys focus”. Té raó, i una cosa no treu l’altra.

La Iolanda, amb la que vaig coincidir l’any passat al postgrau d’e-govern i amb qui mantinc el fil gràcies a les TIC i les xarxes socials, ha fet una apreciació que crec que està ben vista: ”Una cosa no treu l’altra! de fet gràcies a que tenim més accès a la informació a banda dels mitjans tradicionals i més mitjans per organitzar-nos és possible que més persones se’n facin conscients Miquel Àngel. D’altra banda, una altra dada: les persones que utilitzen les xarxes sembla que també participen en un percentatge més alt que la mitjana de població en moviments socials, entitats de voluntariat, associacions… també són un lloc de trobada dels gent compromes”. I proactiva, afegeixo jo.

Té molta raó, la Iolanda, en el que diu. Ella que sap del que parla ja que ha participat activament des de fa anys en iniciatives pioneres de l’administració catalana per impulsar la societat de la informació a casa nostra. A ella li dec haver pogut contactar amb els de Xarxanet amb els que vam fer el bloc els de l’ampa de l’escola del Ferran.

Els internautes són gent compromesa, en el sentit que és gent que fa coses, que es mou, que diu la seva. La Ruth també ha dit la seva sobre la dades internet/diaris: “Gairebé el triple, és un creixement exponencial el de les consultes a internet, i amb les últimes wikirevolucions més encara”. I tant! I va a més…

Sobre la força de la xarxa parlaven avui al TN Vespre de TV3, en la connexió en directe amb #egypt en la que un egipci que des de la plaça Tahrir explica que “tenim un somni. we have a dream! i s’ha de fer realitat després de la mort de 300 persones”. Ni l’intent del govern de pujar el sou als funcionaris ni les pressions a periodistes: detencions, intent de censura (el testimoni avui de la Sahira Amin al Periódico explicant com va acabar enviant un sms per dir que plegava per ètica professional del canal de televisió on treballava Nile TV), atacats i violència, fins i tot van arribar a tallar internet… Però sembla que res no pot amb #egypt.

Al reportatge es veia com la gent se sent protagonista de la història del seu país. Continuen a la plaça Tahrir, malgrat tot i a pesar que després de divendres passat semblava que Egipte recobrava la normalitat, obrien els bancs, es creava una comissió política per trobar una sortida a la situació. Però no… Expliquen a les notícies que un jove va convocar la primera manifestació a través del facebook. I un diu que, per això, li diria la revolució del facebook però també diu que, en vista de la resposta als carrers, és la revolució de la gent. Surt la mare d’un jove actiu a la xarxa denunciant que al seu fill el van matar a l’estiu. Han perdut la batalla, com ja deia l’altre dia al post d’#egypt. We have a voice!

És la força que té aquesta gran àgora que és la xarxa. Continuarem atents… Us deixo l’enllaç a un video interessant que he trobat avui que m’ha agradat molt, i crec que és molt aclaridor, extret de l’article d’opinió sobre Educació i Xarxa, al diari Ara, de Jordi Jubany, a qui també segueixo al twitter. Interessant, seguint el fil del què deiem…

dew!

PD: Ah, m’ho deixava: el Jepis Bacarette ha començat avui a arrassar al Bocamoll de TV3, amb son germà Jordi. Primer #bacarette que va a un concurs de la tele, és un crack!!

#egypt

Porto dies compartint #egypt, aguantant el fil perquè no es trenqui. Les imatges de la plaça Tahrir són impressionants…. Avui he sentit una mare a la ràdio que anava a veure els seus dos fills, que passen nit i dia a la plaça per fer  sentir la seva veu. No estan disposats a renunciar a la seva llibertat. Al cap i a la fi, no perd res qui res no té! I la mare està amb ells encara que els perdi per sempre. Tot té un preu, ha dit la dona. És la revolta de la gent. Veure persones amb pals, camells i cavalls en un país que surt al carrer per falta  d’oportunitats, de pa i de futur… Les imatges parlen per si soles. Uns han perdut la batalla informativa, no s’han adonat que hi ha el focus posat a la plaça… i a la xarxa. La seva resposta: agredir als que mostren el món el que està passant, tallar internet a la població… Això ja no funciona així…

Vaig decidir fer el primer #egypt dijous passat, quan en el I Congrés de Comunicació Política de Catalunya un ponent brillant, Antoni Gutiérrez Rubí, ho va difondre durant la seva intervenció. Vaig penjar aquesta mateixa foto del post al facebook. Ho havia vist a la tele, havia seguit Tuníssia gràcies a la tele, a la ràdio i també a @robiols, i la premsa, i al facebook… Em va indignar prendre consciència que aquell dia, mentre a Barcelona parlàvem d’un nou món 2.0 ple d’oportunitats, a #egypt es tallava internet. I no vaig ser l’única! Com ja vaig dir llavors, ”la vida es plena de detalls, aqest x #egypt ahir al #ccpc. Pos aixo: activisme en favor de la llibertat d’expressio! Piuleu #egypt”… Estem en plena revolució! Recomano l’article de Roberto Carreras i, sí!, I have a voice! 

O millor dit: We have a voice! Com diu la @rtroyano: “El canvi que volem al món comença per un mateix”. I, atents!, té raó la @begofloria quan avui piulava que “el coneixement viatja a través de la xarxa, pero el progrés es fruit de la interacció personal entre individus”.

Hi ha molts enllaços al #ccpc, però el post de la Sandra Bravo al seu bloc Apunts de Comunicació Política crec que és un bon tastet de la iniciativa, una experiència genial! Prometo parlar-ne, de moment al blogroll he deixat alguns enllaços interessants (al final l’he ordenat, sí! per fi!!).

Seguim…

Bon Any a tots!

‎2011 millor qe 2010, segur!!! Bon Any a tots!!

Ja tocava, ja, tenir un detall al meu bloc i felicitar l’any nou als que visiteu eyolanda. Ja ho vaig dir en el mateix moment del canvi d’any, però faltava dir-ho al meu bloc també… El que passa és no tinc prou temps per tant 2.0 i acaba enganxant-me més la immediatesa periodística del facebook i el twitter, que hi farem! Potser perquè, a més, als blocs la gent no opina gaire, es llegeix però costa deixar un comentari, més que no pas a altres eines 2.0 més modernes. I a mi el que m’agrada és xerrar, intercanviar, compartir, debatre… pa que nos vamos a enganyar!

En fi, deu dies tard però… ‘más vale tarde que nunca’, he sentit a dir sempre. Així que bon Any Nou a tots els que aneu treient el cap per aquí. I, por supuestísssssimo, Millor 2011 que 2010! No és que 2010 hagi sigut un molt mal any a nivell personal, però en general no ens podem pas felicitar. Feia tant de temps que es veia a venir que el model implantat era insostenible, ho sabiem… tard o d’hora havia de caure… i aquí estem, al 2011 amb una crisi dels valors que fa esgarrifar! Ara bé, disposats a anar endavant! Per això aquest desig meu de que el 2011 sigui millor que el 2010, ho serà segur! Com m’agrada dir a mi: querer es poder, depèn de nosaltres, de tots i cada un de nosaltres…

Us deixo una cita que em va enviar una amiga poc abans del canvi d’any, per desitjar-me un bon Any 2011. Em van agradar molt i ara la vull fer extensiva a tots: “Que mai ens falti un somni per al qual lluitar, un projecte per realitzar, una cosa per aprendre, un lloc on anar, i algú per estimar…”.

Pos això! Feliç 2011!!!

PENSAR, CREURE, SENTIR… el perquè de tot plegat!

Bones, ja torno a ser per aquí… parlant de xarxa, de comunicació, de noves maneres de fer… Parlant de coses que m’agraden i que vull compartir al meu bloc.

Avui, a través d’una referència RT, llegeixo sobre la iniciativa de l’autor d’Històries de la Història de Barcelona com un exemple de com dur a terme un procés de creació d’identitat digital. Interessant, ofereix tantes pistes per aprendre…  

Diu @MarcRoca que “la creació d’una ID passa per la pèrdua de la por, l’experimentació (sovint sota pseudònims), la professionalització (alguns diran que sense cobrar (sic!)), per acabar en la plasmació en projectes ‘reals’ (per dir-ho d’alguna forma)”. Ho diu a mode de resum evolutiu de com crear una identitat digital. Tot té mastissos però hi estic força d’acord. Afegeixo la importància de crear-se la identitat digital un mateix, perquè crec que aquest ha de ser un pas personal, decidit i que implica fins i tot un compromís, com tot allò que és públic i compartit.  

Estic d’acord amb els citats que l’objectiu no és fer llibres, ni publicar articles ni tenir bloc, això només són els mitjans que utilitzem per fer… què??? Als mitjans cal dotar-los de contingut. Avui disposem de mitjans que fa uns anys no existien. I n’apareixeran de nous; nous mitjans amb els quals poder fer arribar el nostre missatge, allò que PENSEM, que CREIEM i que SENTIM. Aquesta és la gran força de la comunicació!

Tenim mitjans, molts i molt diversos. La definició de mitjans de comunicació avui dia no té res a veure amb la de fa una dècada! per sort… A partir d’aquí cal definir bé què volem, el perquè de tot plegat i…

tot és començar…

PD: Si heu arribat al final del post al que he fet referència acabareu de quadrar el cercle de la idea d’avui del meu… la força de la XarXa…

Canvis al meu bloc

Tot just avui arribem a l’equador d’aquest pont de la Constitució. Fins ara he aprofitat per posar ordre en el meu 2.0, que ja li feia falta. Conforme vas veient, vas fent. Ordre i donar sentit a les coses, mal que me pese… reconec que és necessari!

Fa uns dies vaig canviar el disseny del meu bloc per un grunge que va sortir nou i que m’agrada. Nem fent canvis… Primer va ser aquell fosc de caixes amb verd i blau clar… Després va ser un més blanc i sobri, massa… I ara aquest grunge que m’agrada!  Veure el canvi d’imatge que va fer el Jepis bacarrete al seu bloc em va acabar d’animar a tirar-m’hi jo també de cap… i la veritat és que m’agrada, crec que fa per mi i tot.

Canvis amb el nou disseny n’hi ha hagut, a eyolanda. I crec que a millor. Perden protagonisme les caixes i en guanyen les columnes. Sí, vaig sucumbint a la mania obsessiva per ordenar en caixes, a ver si así me apaño… però no! Es tracta de fer-ho fàcil, simple. Potser les caixes les acabaré traient quan trobi una bona opció per posar només les primeres línies de cada post a la home, i que vulgui ja clicarà per seguir llegint el post. Més portada diari, vaja… deu ser defecte professional…

Lo d’incorporar tres columnes, una més de la que hi havia, crec que està bé. Això també ordena, veus, però sempre i quan tinguis clar que vols. La primera mirada va cap als meus posts, a l’esquerra. A la dreta, la part més personal. També he afegit una nova pàgina al meu bloc: Contacta, que se suma a la Pàgina principal (posaria Home, però no sé com fer-ho… encara) i a la pàgina del Jo. La columna del centre fa de cercador i de sumari dels posts: és la manera de trobar la informació que hi ha al bloc o ampliar-la. Sobre aquesta última qüestió, el poder ampliar-la, serà el proper pas: Posaré ordre al blogroll, per donar utilitat a aquesta aplicació. Quan pugui. Anirem fent, a poc a poc, i lo millor de tot: al meu gust!

I és que al final estic fent el meu propi quadern on-line, que no diari. No li presto prou dedicació per dir-li el meu diari, almenys no la que voldria segur. Però, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, és el meu quadern on line. I m’agrada, m’ho passo bé fent-lo… m’ajuda a posar blanc sobre negre, a reflexionar… a pensar en les coses que m’envolten… a valorar el que tinc, i sobre tot m’ajuda a valorar el que sento. Aquí poso en valor el que penso, que no és poc!

El meu bloc em compromet, em fa ser proactiva, i m’agrada perquè em posa en contacte amb altra gent també proactiva i compromesa. M’ho passo bé! I això em fa créixer, com a persona. I això m’agrada, és clar!

Benvinguts a eyolanda, pos. Aquí de bon principi les coses clares, que és com jo funciono: la meva política, a la capçalera. D’entrada. Sempre oberta al debat, sí, però partint de la base que sóc persona amb les idees molt clares, i les defenso a morir. A vegades perdent les formes, però amb convicció, necessito creure-hi! que hi farem… sóc així!

Als que sé que aneu entrant, espero que aquest nou disseny us agradi, i moltes gràcies per estar aquí! Els que tingueu bloc, el podeu deixar anotat aquí i l’inclouré en el meu blogroll, la propera feina que tinc pendent. Des d’aquí faig la crida, mil gràcies!! 

PD: la segona part del pont la dedicaré a treballar, tot el temps que em deixin els meus fills, és clar… Ja em puc posar les piles, que se m’acumula la feina! dew!

Quo vadis

Singulars, al 33, entrevista avui a Alfons Cornella, físic, però sobre tot activista del coneixement i la innovació. Analitza el present per apuntar cap a on camina la nostra societat, quin futur ens espera. Una societat que serà sostenible o no serà.

Comença l’entrevista apuntant que “la petjada del nostre futur és més femenina”, tots plegats tindrem “una visió més empàtica de les coses”. Interessant… L’explicació està soportada per un power point on veiem exemples de cap a on anem, innovació amb noms i cognoms. Una premisa: tinguem la ment oberta, perquè no? I algo bàsic: fer senzilles les coses més complicades. Així de simple.

Alguns exemples. CitySense: per saber on està la gent! Mapes intel·ligents. Sabrem quan agafar el paraigua: en un futur la informació vindrà a nosaltres, si sabem gestionar-ho bé. InnoCentive: un mercat d’idees, laboratori obert, en el món és on hi ha la solució. El primer autmòbil dissenyat per la pròpia gent: Fiat mio a fusion of ideas. I des del Japó: quin lego vols tenir, el de la sagrada familia? Personalització i mercats, saber buscar-se les fonts de finançament per impulsar projectes, des del minut zero, un mateix. El nou facebook: hunch. O Zipcar: el cotxe a l’abast del mòbil!

Per Cornella, el futur és la web 3.0. A més, posarem la s- d’smart i co- on fins ara hem posat e-. A internet cada vegada més buscarem experiències, no només informació. Per exemple al buscar un lloc per passar les vacances. I és que volem participar de les coses, no només veure-les passar. I, afegeix, el futur és co- de cooperació: la clau és posar d’acord a aquells amb idees diferents, empreses amb interessos diferents. Hi ha molts coses a fer, per aquest futur que ens espera. I Alfons Cornella, que és un adelantat en aquests temes, ens aconsella que hi hem de posar passió, intel·ligència i mirar el futur amb optimisme!

I tot, per una societat sostenible. Genial Alfons Cornella!

l’enllaç al programa, aquí

PD: La informació ja no és poder, la gràcia és saber gestionar-la. Saber trobar l’essència de les coses…

ProXarxa total!

Estar a la xarxa requereix molt de temps, temps que hem de treure d’altres coses. Jo intento dedicar a la xarxa temps que esgarrapo de dormir; no vull treure-me’l d’estar amb els meus fills, perquè es fan grans tan ràpid que sé que a la llarga em sabria molt de greu. Perquè el temps perdut és irrecuperable! El temps no es pot comprar…

El temps és d’aquells valor intangibles als que massa sovint no donem el valor que mereix. El temps passa, no s’atura… Per tots igual. Però, el que té un intangible: està aquí, però en una societat tan material com la nostra no li donem importància. Són pocs, els més afortunats, els que s’adonen del que és realment important. I en el cas del temps, quants cops ens aturem un moment a pensar que n’esperem, de la vida?

Doncs, el què deiem: el món 2.0 requeirex molt de temps. Temps, anàlisi, reflexió, … És una cursa de formiguetes, anar fent… anar aprenent… sense desesperar, lo que no aprenem avui ho aprendrem demà. Lo important és l’actitud: ser proactius. Perquè, penso jo, el temps que dediquem al 2.0 ens enriqueix. Aprenem, descobrim, COMPARTIM…

Vivim en un món en xarxa, i m’agrada perquè a la xarxa els valors són democràtics, més que en el món real. Curiós! Molts abusos i actituds permesos a la vida real a la xarxa són ràpidament rebutjats. Potser és que un -a l’hora de dir una cosa- cara cara no és tan valent, sobre tot quan no és el que l’altra persona espera i vol sentir. O potser és perquè un, en el fons -i tot i semblar paradoxal-, se sent més acompanyat en el món virtual. Curiós…

El millor de tot això del 2.0 és que és gratificant: sentir que vas aprenent, veure que vas avançant i que cada vegada et sents més còmode a la xarxa… vas guanyant seguretat, vas fent-te el teu lloc, presentant-te tal com ets (no caure mai en la tentació de crear un personatge o de ser qui no som en el món real! la identitat digital no és res més que una prolongació de la identitat física de les persones)… Vas perdent la por a dir la teva… Defenses el que creus i valores més allò que tens, i el que vols… I no estàs disposat a deixar-te portar… I quan això no és una experiència d’una sola persona, sinó de milions i milions arreu del món… és molt gratificant, no fotem!

I tot té el seu retorn. Fa un mes i mig vaig compartir un twit d’una persona amb la que vaig coincidir en una master class (ell era el profe!) i a la que des de llavors vaig seguint, quan puc, tampoc tot. Doncs bé, recomenava un enllaç a una pàgina/aplicació que permet fer activisme a la xarxa i defensar les teves pròpies idees i causes. Ho vaig trobar molt interessant, però el que deiem del temps… Ara, un mes i mig després, avui he fet servir aquella aplicació per sumar-me a un col·lectiu que denuncia la falta de llibertat de premsa en el conflicte del Sàhara.

Actuable no és més que un exemple del que us explico en aquest post sobre el temps i la xarxa… Us deixo l’enllaç a la primera causa a la que m’he adherit,  per si algú més se vol sumar i de pas conèixer aquesta interessant plataforma d’activisme a la xarxa. Algun dia en crearé una de pròpia, algú ho dubta?

I és que el món avança… imparable… i més que avançarà! Només és qüestió de temps…

PD: També he deixat referència d’Actuable al meu facebook i al meu twitter, per allò que dèiem de compartir. Crec que la iniciativa ho mereix!

El moment és ara!

El món canvia, molt ràpidament. Imparable. La terra gira a una velocitat de 29,5 quilòmetres per segon. Això són 106.000 quilòmetres cada hora. O sigui, 2.544.000 quilòmetres al dia.

I cal fer canvis. Renovar-se o morir! Cal adaptar-se a la nova realitat. Canvis, canvis… la revolució comença per un mateix! L’eix de gravetat gira constantment, ens movem o no…

Sentim cada dia parlar de crisi. De la duresa del moment. Sabem que res ja no tornarà a ser com abans, però ens resistim a canviar. Preferim culpar els altres dels nostres errors. Exigim responsabilitats sense parar-nos a pensar que hem fet malament. I així ens va. I a sobre ens permetem el luxe de criticar sense aportar cap valor afegit. Criticar per criticar. Renunciem a dir la nostra, tot i que després volem resultats…

Les dades del l’atur del mes d’octubre ens dibuixen un panorama complicat. Tot i que no val a caure en el pesimisme, ara més que mai cal ser valents, perquè diu la dita popular que és en el pitjor moment quan ens creixem. D’oportunitats n’hi ha, i n’hi haurà, cal saber-les aprofitar.

No busquem excuses. El moment és ara!